Per no perdre la memòria

Jo mateix m'he de fer un petit recordatori per tal de no perdre'm. Sobre el procés de independència ¿com hem arribat fin aqui?

Ja era una tradició que en Jordi Pujol fes un discurs del tipus "Madrid no ens dona..." i abans que s'escalfés massa l'ambient arribaba a un acord amb el govern central i aconseguia més diners o més competències. Però va arribar el moment de jubilar-se i va preparar per al seu successor un gran efecte de propaganda per tal de que entrés a la Generalitat per la porta gran, un nou Estatut, montat amb molt rebombori, i fins i tot amb un autocar que recorria tota Catalunya per recollir les aportacions dels ciutadans que s'atancèssin.

Però vet aqui que el dofí de Pujol no va sortir elegit i la discussió parlamentària de l'Estatut la van dirigir els socialistes. Evidentment les aportacions que es van portar a l'autocar no es van veure per cap lloc, però això ja ho sabiem. I dures que van ser les discussions, sobretot a l'hora de la votació final, ja que per ser aprobat es necessitaba el consens de 2/3 de la cambra. CiU volia afegir unes modificacions que donada la seva minoria parlamentària eren impossibles de colar i van estar frenant l'aprobació del text. Només van donar el seu vot justament a la ultima votació, d'aver continuat negant-se es tendria que començar tot el procés de nou.

Llavors a Madrid també manaba un socialista, aquell que va dir que aceptaria tot el que sortís del Parlament. Però resulta que el text que es va votar a Barcelona no va ser el mateix que va arribar a Madrid, Mas i Zapatero van pactar un canvi de tal manera que s'afegien les modificacions que volia ficar CiU a canvi de recolzar el projecte federalista quan els socialistes engeguèssin la discussió. I a sobre després al Congrés encara van retallar més el text de l'Estatut, així que el resultat final no va ser ni el que volien els catalans, ni el que es va consensuar al Parlament, ni tan sols el que es va pactar a la Moncloa, és a dir, un bon nyap.

Cal fer un parèntesi perque encara m'enrecordo de la promesa electoral que va incomplir al seu dia en Felipe Gonzàlez de reconvertir el Senat en cambra de representació territorial com a primer pas cap al federalisme, que llavors ja es parlaba de que el sistema autonòmic tenia unes deficiències que es tenien que arreglar. Ja ha plogut desde llavors i els problemes son cada cop més grans i la voluntat dels polítics c'arreglar-ho son cada cop menys.

Amb la reforma de l'Estatut ens van prendre el pel, i per acabar-ho d'adobar al PP només se li acudeix de movilitzar a tot-hom per presentar firmes en contra de l'Estatut, i encara no he entés bé els motius que tenien per rebutjar-ho. "De mica en mica s'omple la pica" que deia un llibre de Pedrolo, o més planerament, a la gent ja se li començaben a unflar els pebrots. Es donen unes voltes a les truites, Mas guanya les eleccions a Catalunya i Rajoy a Espanya, els dos igual de tossuts, i comencen una escalada dialèctica i politica d'enfrontament. La gent per la seva part fa el que millor sap fer, demanar els seus drets manifestant-se a la Diada o fent una cadena a l'any següent, actes magnificats per Mas i menyspreats per Rajoy.

Ara volen fer veure que la cosa no depen dels politics, amb l'ANC per una banda i el recolzament tàcit de Rajoy a Sociedad Civil Catalana i Libres e Iguales amb els que parla més temps que amb Mas. I mentres el temps passa i l'ambien es va escalfant sense que ningú faci cap pas per solucionar-ho, encaparrats en arribar fins al final sigui el que sigui.